08 de setembre 2012

EL TÒRAX DE LES ABELLES



El TÒRAX es troba separat del cap a partir d’un coll membranós o cèrvix que permet la seva articulació. Els metàmers que formen aquesta regió són tres segments que són encara visibles i que disposen d’un parell d’extremitats cada un. Aquestes extremitats poden presentar diferents estris per afavorir les tasques recol·lectores de l’insecte, com ara punxes, ungles o ventoses. En el segon i tercer segment trobem de forma general dos parells d’ales, tot i que alguns insectes només en tenen un, i d’altres no en tenen, ja sigui per la constitució primitiva o poc evolucionada del seu cos, o bé com un procés adaptatiu posterior, on les ales deixen de tenir utilitat. Aquestes ales tenen moviments coordinats o independents segons el tipus d’insecte estudiat. 


La regió del tòrax de l’abella es troba estructurat en tres segments: el protòrax, el mesotòrax i el metatòrax. Lateralment cada segment té una parella d’orificis traqueals o estigmes, per on l’aire penetra dins del cos per oxigenar l’hemolimfa.

La regió del protòrax és la més petita i s’articula amb la regió del cap a partir del cèrvix. En aquesta primera zona toràcica trobem el primer parell d’extremitats, formades per un total de set estructures bàsiques, el coxa, el trocànter, el fèmur, la tíbia, els cinc artells del tars, les dues ungles i la ventosa.

El mesotòrax disposa també d’un parell d’extremitats que segueixen el patró anterior, tot i que la tíbia disposa en el seu cantell inferior d’un espoló o espina per enganxar la bola del pol·len que es localitzar en el tercer parell d’extremitats. En aquest segon segment trobem també un parell d’ales, que són de naturalesa membranosa i que disposen de nerviacions tubulars que li donen suport i rigidesa. L’estructura resultant recorda molt a la fulla d’un arbre, on la longitud dels nervis serveix per establir índexs matemàtics que cataloguen les diferents races d’abelles.

El metatòrax disposa també d’un parell d’extremitats i d’un parell d’ales. Les extremitats estan especialitzades en la recol·lecció del pol·len i per tant disposa en la cara interna del tars d’un raspall format per una desena de fileres de pèls escombradors. A més a més, a la part inferior de la tíbia trobem una pinta amb aquesta mateixa funció. Amb aquests dos estris l’abella es raspalla el pol·len que recobreix el seu cos, fabricant un bola amb l’ajuda de nèctar regurgitat. A continuació deixarà la boleta a la cistella del pol·len que es localitza a la cara exterior de la tíbia d’aquesta mateixa extremitat. Entre la tíbia i el tars existeix un espai que actua de pinça i, com si fos el cargol d’un ferrer, permet modelar les plaques de cera que fabrica l’abella. Les ales d’aquest segment són similars a les anteriors però més petites, ales que disposen d’un conjunt d’una vintena de ganxos que permeten aferrar-se a l’ala anterior a cada costat. D’aquesta forma, el moviment de les ales és sincronitzat, solidari, a diferència d’altres insectes, com les libèl·lules, en què les ales es mouen de forma independent. 

Font: Manual de la vida de les abelles