A continuació us faig l'entrega de la segona part de la introducció del programa sanitari de l'Esteve Miràngels, on el protagonista és la flor. Properament faré entrega de la tercera part que parlarà de l'apicultor.
Les plantes amb flor o angiospermes constitueixen el grup de vegetals més diversificat en nombre d’espècies a la Terra. En el registre fòssil, les angiospermes van aparèixer durant el Cretaci i el seu èxit evolutiu ha estat tan gran, que avui dia són els vegetals dominants en els sistemes terrestres. El nom d’angiosperma vol dir “que fa les llavors a dins d’una cavitat”, és a dir, a dins d’un fruit. Per tant, amb l’aparició de les angiospermes també va aparèixer el que hom coneix com a fruit. Als sistemes terrestres existeix un altre grup de plantes que també fa llavors: les gimnospermes com ara pins, avets o xiprers, però aquestes mai fan fruits, només produeixen llavors en branques o fulles especialitzades.
L’aparició de la llavor va suposar un canvi notable en la forma de dispersió que tenien les plantes. Fins llavors les poblacions de plantes es reproduïen i es dispersaven a través d’espores (com encara ho fan avui dia les falgueres o les molses). La llavor conté un embrió (una planta en petit), unes reserves nutrícies i una coberta sòlida. Algunes d’aquestes plantes feien les llavors a prop de les fulles que produïen pol·len. Gràcies a aquest fet, alguns insectes, com ara els escarabats primitius, visitaven aquestes fulles productores de pol·len per alimentar-se. Aquests escarabats eren molt voraços, ja que menjaven el pol·len i les llavors que anaven trobant. De tal manera, que algunes plantes van començar a protegir les seves llavors a dins d’una cavitat: el fruit. L’aparició d’una estructura que protegia les llavors assegurava a la planta la seva supervivència i alhora afavoria el transport de pol·len que, inconscientment, feien els insectes primitius. Aquest fet, que coneixem amb el nom de pol·linització, va tenir com a conseqüència una major diversitat genètica dels embrions (llavors) que es produïen i per tant un major grau d’adaptació al medi i diversificació de les poblacions de les diferents espècies vegetals. Aquesta relació funcional entre els insectes i els vegetals ha estat un dels trets coevolutius més interessants i importants de la biosfera, tal i com la coneixem avui dia.
En les angiospermes, la pol·linització consisteix en la transferència de pol·len d’una flor a l’estigma d’una altra flor, per tal de fecundar els òvuls o les futures llavors. Aquesta transferència pot ser per via aèria, aprofitant els corrents d’aire i el vent o per via dels vectors animals. La pol·linització anemòfila sovinteja en plantes que viuen en llocs freds, amb pocs insectes i que generalment tenen flors poc vistoses, com ara les de les gramínies. Tanmateix, les espècies de pol·linització anemòfila normalment fan poblaments molt densos i es veuen obligades a produir grans quantitats de pol·len, el que suposa una elevada despesa energètica per a la planta.
La major part de plantes amb flor utilitzen vectors per carretejar el pol·len d’una flor a una altra. Es tracta de vectors animals com ara els insectes, essent les abelles un dels més comuns, especialment en els ecosistemes mediterranis, tot i que també existeixen flors pol·linitzades per ocells o ratpenats. Els insectes solen presentar molts pèls i apèndixs sobre la seva superfície (exoesquelet), de tal manera que en visitar les flors sovint queden enfarinats amb moltíssims grans de pol·len. Com que un insecte visita diverses flors, inconscientment actua com un agent transportador de càrregues pol·líniques dels estams d’una flor a l’estigma d’una altra flor. Cada descàrrega de pol·len en un estigma possibilita la formació de nombroses llavors.
Les abelles socials són molt bones pol·linitzadores, ja que en tenir una gran quantitat de cria per alimentar han d’estar sempre cercant aliment a les flors. A més, quan les abelles treballen només visiten exclusivament flors d’una espècie vegetal. Aquesta fidelitat garanteix que el pol·len de les flors d’una planta arribi a les flors d’una altra planta de la mateixa espècie, en conseqüència la pol·linització és excel·lent. El pol·len que arriba a un estigma humit germina, donant lloc a un tub pol·línic, que travessa tot l’estil fins arribar a posar-se en contacte amb un òvul a l’interior de l’ovari. En aquest moment el gra de pol·len emet dos nuclis espermàtics (gàmetes masculins no flagel·lats). Un d’aquests nuclis fecunda l’ovocèl·lula (gàmeta femení) i l’altre es fon amb dos nuclis de l’òvul per formar un teixit nutritiu: l’endosperma secundari, que nodrirà al futur embrió de la llavor.
Les plantes poden ser autofèrtils, és a dir, en flors de la mateixa planta el pol·len és capaç de fecundar òvuls i formar llavors. Es tracta de plantes on la pol·linització s’efectua de forma espontània, com ara en moltes gramínies i algunes lleguminoses. La major part de plantes són autoestèrils, és a dir, que a nivell de l’estigma la planta pot reconèixer el seu propi pol·len i no el deixa germinar. Aquestes flors només admeten el pol·len de flors que provinguin d’una altra planta, s’entén de la mateixa espècie. Aquest fenomen es coneix com a pol·linització encreuada.
El fenomen de la pol·linització permet a les plantes generar una quantitat notable de llavors (els embrions), molt diversificats genèticament, evitant en gran mesura els efectes perniciosos de la consanguinitat. Un altre cas ben conegut és el dels arbres fruiters, com els cirerers, les pereres o les pomeres que són autoestèrils i per tant necessiten peus de varietats diferents que donin un pol·len compatible per produir llavors. Paral·lelament, si les flors d’aquestes espècies estan ben pol·linitzades, la producció de fruits pot augmentar fins a sis vegades més i assoleixen una qualitat més alta. Als sistemes naturals, tant si les plantes són autofèrtils com si són autoestèrils, la presència de molts insectes pol·linitzadors, com ara l’abella, incrementa notablement la producció de llavors i fruits, fet que és molt important pel manteniment de la biodiversitat.
Els insectes pol·linitzadors poden ser escarabats, mosques, papallones i abelles diverses. Aquesta activitat pol·linitzadora té una notable importància biològica, ja que assegura la producció de llavors de moltes plantes. Els insectes visiten les flors amb la finalitat d’obtenir aliment, principalment sucres que troben en el nèctar, que és una font d’energia excel·lent per poder volar i alimentar les seves cries. A més del nèctar, els insectes també troben aminoàcids i proteïnes en el pol·len, aliments indispensables per al seu creixement. A nivell de les angiospermes, la pol·linizació encreuada que fan els insectes els garanteix una notable producció anual de llavors, genèticament diversificades. Al mateix temps, tenim un estalvi energètic, ja que amb una quantitat reduïda de pol·len s’obté una màxima eficiència en la pol·linització.
Autor: Esteve Miràngels - apicesteve.cat
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada